VISITA DE 3 DIES A NAGORNO KARABAGH. L’altre Armènia.

Visitar l’estat de Nagorno Karabagh era un dels motius que ens va portar a visitar els països de del caucas, una zona rica en història, però també en conflictes contemporanis, alguns dels quals, han portat a la creació d’una sèrie de nous estats independents, com Ossètia del Sud, Abkhazia o Nagorno Karabagh. Aquest últim va sorgir precisament de la guerra entre Armènia i Azerbaijan de l’última dècada del segle XX.

Per visitar Nagorno Karabagh vam optar per la sol.lució més senzilla, és a dir, contractar un tour de tres dies a la capital d’Armènia,  Erevan, que ens permetia conèixer un bon grapat d’enclavaments en aquest país, que està apartat de les rutes turístiques convencionals. Vam triar l’empresa Hyur Service. Nagorno Karabagh gaudeix d’una escassa infraestructura en quan a transport públic, de manera que visitar-lo per lliure, tot i que possible, no permet sovint arribar amb relativa facilitat a algun dels enclavaments que volíem visitar. A més, la reduïda freqüència dels autobusos fa que probablement es necessiti força més temps per poder descobrir el país. De manera que com que només teníem tres dies per conèixer Nagorno Karabagh (comptant el llarg desplaçament des d’Erevan, i la tornada), vam pensar que la opció del tour organitzat amb alguna empresa local, era una molt bona opció. A toro passat, creiem que vam encertar.

GUERRA DE NAGORNO KARABAGH

Els conflictes entre els armenis i els àzeris cal remuntar-los a quan les dues nacionalitats s’independitzen de l’Imperi Rus, el 1918, i poc després la Unió Soviètica pren el control de tot el caucas. En aquell moment, es formen les diverses Repúbliques Soviètiques i Nagorno Karabagh, que tenia majoria de població armènia, és annexionada a la República Soviètica de l’Azerbaidjan.

És però amb el desmembrament de la Unió Soviètica quan el conflicte es reactiva, de manera que la majoria armènia demana la seva pertinença al recent creat estat armeni o si més no, la seva independència de la també recentment creada República d’ Azerbaidjan. La guerra de Nagorno Karabagh dura entre el 1991 i el 1994, i tot que els mitjans amb que disposava l’Azerbaidjan  eren molt superiors als que tenien els armenis de Nagorno Karabagh, la guerra és guanyada pels secessionistes, gràcies a la inestimable ajuda dels seus germans de sang armenis, que van acudir en el seu ajut. Des de 1994, any en que se signa un alto al foc, impulsat pel govern rus ( tot i que oficialment, la guerra de Nagorno Karabagh no ha acabat amb un armistici) la nova república esdevé de facto un nou estat sobirà i independent, amb el seu parlament, les seves lleis i això sí, amb una important dependència econòmica d’Armènia. No en va, l’única sortida per carretera que té el nou estat (encara ara) és amb Armènia.

Curiosament, bona part de la comunitat internacional, així com la ONU,  continuen considerant el nou país, trenta anys més tard del final de la guerra de Nagorno Karabagh, com a part de l’Azerbaidjan. Un sense sentit, doncs els àzeris no tenen actualment cap poder polític, econòmic ni militar en aquesta muntanyosa república. Un més, d fet, dels sense sentits que hi ha a Europa, com el que vam veure a la República de Transnístria, que és també un estat independent de facto.

COM ARRIBAR A NAGORNO KARABAGH

Per anar d’Erevan a Stepanakert, la capital de Nagorno Karabagh, cal fer un trajecte d’uns 330 quilòmetres, els últims 60 dels quals, ja en territori de Nagorno Karabagh. Aquests darrers quilòmetres son els més fatigosos de fer. Nagorno Karabagh és un país molt muntanyenc, i la carretera és plena de corbes i més corbes, que acaben per marejar la Isa. El trajecte entre les dues capitals dura ben bé 6 hores. Per sort, Hyur Service programa dues interessantíssimes parades a mig camí, als increïbles monestirs de Khor Virap (no us perdeu el seu post) i a Novarank (extraordinari també), de manera que el trajecte només es fa un pel pesat en el seu tram final. A la tornada, les paredes es realitzen a Karahunj, on hi ha un curiós centre megalític, a Tatev, on hi ha un altre dels preciosos monestirs armenis i a més, el funicular més llarg de tota Europa, i a Areni, on degustem (i comprem) alguns dels seus famosos vins.

Està en remodelació una altre via, que properament unirà les capitals d’Armènia i de Nagorno Karabagh i que passarà per la ribera del llac Sevan.

QUE VISITAR A NAGONO KARABAGH

Aquestes son algunes de les visites que vam poder fer a la República de Nagorno Karabagh.

STEPANAKERT, CAPITAL DE NAGORNO KARABAGH

És la capital de la República de Nagorno Karabagh i probablement la ciutat més cuidada, i sobretot, més remodelada després de la guerra. Passem pel que ve a ser la plaça central del poble, on hi trobem la Seu del Parlament i el que son diversos ministeris. Des d’aquest punt, hi ha la Cascade, un passeig que porta a una zona més baixa de la ciutat, i que és ple ‘escultures a banda i banda. Molt senzill.

Passem també per una plaça enjardinada i amb bancs, que està presidida per un dels herois del poble de Nagorno Karabagh i que ens sorprèn pel seu wifi gratuït i obert a tothom. De seguida, ens acostem també al Museu d’Història de la ciutat, on ens expliquen els origens del poble de Nagorno Karabagh des dels temps paleolítics, però fent especial èmfasi, es clar, en la guerra de Nagorno Karabagh. Una guia del museu ens va explicant el significat de les diverses fotos, reculls de diari, uniformes i tot un seguit de records del procés. Des del punt de vista armeni, es clar. Ens parlen també dels diversos herois de la guerra d’alliberació, però gens del percentatge de població àzeri que ocupava el país abans de la guerra i que va haver de marxar a l’Azerbaidjan. Interessant. Per cert, quan acaba la visita demano per anar al lavabo i em diuen que no n’hi ha. Vaja, que si hi aneu, feu-ho amb la feina feta.

Ben prop del museu, hi ha el mercat de la ciutat. Es tracta d’un mercat d’abastiments on hi domina la fruita i la verdura, però on sobretot ens crida l’atenció les dues o tres parades que preparen el zhengyalov gats. Es tracta d’una senzilla torta de farina, ben treballada amb el seu corró, com si d’una pizza es tractés, però que va farcida ni més ni menys que amb una pila d’herbes diverses. Sembla ser que fins a quinze herbes diferents hi posen en el farciment del  zhengyalov hats.  Quan la torta queda ben farcida, la passen per una planxa, per tal de torrar-la, de manera que no ens ho pensem i entre la Isa i jo ens partim una d’aquestes exquisideses , ben calenta. El mercat no dona massa de si, tot i que ens serveix per veure que la ciutat és ben viva, tot i que el nivell econòmic és evident que és força menor al d’Erevan.

SHUSHI

De Stepanakert a Shushi només hi ha 15 quilòmetres. Això si, tot i que les carreteres son acceptables, es tracta d’una carretera de muntanya amb revolts cada pocs metres, de manera que gairebé ens porta mitja hora recórrer els 15 quilòmetres que separen les dues poblacions. De fet, aquesta població es troba a només quinze quilòmetres de la frontera amb Armènia, de manera que per arribar-hi, hem de desfer el camí que ens havia portat a Stepanakert.

L’enclavament d’aquesta ciutat va ser fonamental durant la guerra de Nagorno Karabagh, doncs la seva alliberació per part de les forces independentistes va suposar l’obertura del corredor de Lachin, que permetia als secessionistes, un pas cap a la República d’Armènia, per tal d’abastir-se de menjar i també de material de guerra.

A Shushi  visitem  la Catedral de Ghazanchesots, que és el temple més gran de tot el país. Es tracta d’una església del segle XIX, obra de l’arquitecte armeni Simon Ter-Hakobyan. El primer que ens crida l’atenció és que la seva construcció no es realitza amb la característica toba armènia, tal i com hem vist per tot el país, si no que està realitzada enterament en pedra blanca.

Cal dir que durant tota la època soviètica aquesta església no va tenir funcions de culte, si no que es va utilitzar com a graner i fins i tot com a refugi durant la guerra de Nagorno Karabagh, però actualment torna a tenir les seves funcions originals i fins i tot és la seu de la diòcesi.

Mentre visitem l’església, uns fidels estan batejant el seu nounat, segons el ritu armeni. Després, el mateix capellà ens acompanya a la cripta de l’església, on ens mostra la formidable acústica, que permet que si un parla en veu baixa, l’eco li retorni la seva parla. Sorprenent.

Després de visitar l’església donem una volta pel centre del poble, on hi ha restes d’alguna mesquita àzeri, que està abandonada i un petit parc amb algunes atraccions de fireta pels nens, que deu fer decennis que està abandonat també.

PAPIK Y TATIK

En un turó a les rodalies de Stepanakert ens trobem amb el monument més famós de tot el país i que ve a representar l’orgull de la nació.

És la representació d’un avi i una àvia amb els seus vestits tradicionals, o almenys, pel que fa a l’àvia, doncs porta tapada la boca, tal i com portaven moltes dones fins a mitjans del segle XX. És aquest un aspecte que ens va sorprendre, però que vam poder veure documentat en múltiples fotografies al Museu d’Història de la capital.

En realitat el monument s’anomena “Nosaltres i les Nostres Muntanyes” i és una obra que data d’abans de la guerra de Nagorno Karabagh, doncs va ser construït el 1967, en època soviètica.

Pugem fins el capdamunt del turó per retratar-nos amb laque és una de les visites més comuns pels viatgers que ens acostem a Nagorno Karabagh.

MONESTIR DE GANDZASAR

Probablement sigui el Monestir de Gandzasar ,el més bonic que hi hagi en tot el país. Es troba a uns 50 quilòmetres de Stepanakert i tot i que les carreteres no son pas dolentes, la carretera de muntanya no beneficia la velocitat de l’autobús. Sobretot, un cop passat el poble de Vank, quan el vehicle s’enfila muntanya amunt fins arribar, quatre quilòmetres més amunt, al monestir.

El Monestir de Gandzasar, recorda molt als que ja hem vist a Armènia i està construït amb la mateixa toba gris que els de imprescindibles monestir de Sanahin o Haghpat (no os perdeu el post) per exemple. La construcció data del 1216 i tot i que ha patit diversos assetjaments durant la història, gairebé sempre per forces musulmanes (per la dinastia turca dels Qajar, pels mongols o durant la guerra del 91) sempre ha renascut de les seves cendres. La llegenda diu que fins i tot guarda el cap de Sant Joan Baptista, llegenda que ja ens han explicat en altres indrets d’Orient mitjà. La cúpula típica en forma de paraigües i construïda també en toba volcànica, corona el monestir.

Al voltant del cenobi hi ha una sèrie de construccions que semblen cel.les pels monjos. Però també és un lloc habitual on els escolars hi venen a passar el dia, o fins i tot, unes petites colònies.

Abans de marxar del monestir, m’encamino muntanya avall, per perdre’m una estona pel cementiri que dóna a tota la vall. La situació del cenobi és imponent i les vistes, majestuoses.

.

VANK

Un cop hem gaudit del monestir tornem a baixar muntanya avall fins acostar-nos al poble de Vank on es troben una sèrie de construccions ben curioses, com un hotel en forma de vaixell o  un restaurant que està just al costat d’una curiosa gruta foradada a la muntanya. La curiosa disposició de la cavitat fa que s’hi hagi pintat un gran lleó (podeu veure la foto) que a més, gràcies a un sensor, cada cop que algú se li acosta, rugeix. En Marc s’arriba a espantar per moments, abans d’esclatar en una rialla.

Dinem en el mateix restaurant que hi ha davant de la gruta. Pel costat, corre un rierol. El lloc és tranquil i mengem força bé. En el mateix restaurant una dona prepara el mateix zhengyalov hats que hem vist al mercat d’Stepanakert.

TIGRANAKERT

És l’última visita que fem a Nagorno Karabagh. A Tigranakert hi trobem un recinte arqueològic, que encara s’està excavant i que correspon a l’antiga ciutat de Tigranakert. Es tracta d’una antiga ciutat armènia de l’època hel.lenística. Sembla ser que aquesta ciutat podria haver sigut fundada per Tigranes I, és a dir el pare de Tigranes II el Gran (un dels més grans emperadors de la Gran Armènia). Sembla ser que la ciutat ja va ser mencionada pel geògraf i historiador grec, Estrabon.  La històrica ciutat va continuar ben viva fins el segle XVI.

Recorrem per lliure les runes, juntament amb un francès i un anglès amb que hem tingut una mica més de relació aquests dies. Reconeixem la base del que va ser una antiga basílica d’una sola nau, sembla ser que dels segles V a VII. La veritat és que la basílica destaca per la seva mida. Hi ha, a més, un munt de construccions, però la veritat és que les escasses o nul.les indicacions no ens permeten de conèixer de què es tracten. La pedra calcària va ser aquesta vegada l’escollida per a les construccions, enlloc de la toba volcànica. Els treballs d’excavació de Tigranakert van començar el 2005 quan es va descobrir la ciutat. Les dificultats pressupostàries fan que els treballs es desenvolupin amb lentitud, tot i l’evident interès per part del govern de Nagorno Karabagh de que surti a la llum el màxim patrimoni que identifiqui el país com a part de la història i cultura armènia.

Al costat hi ha un castell, que fa les funcions de museu. Allà s’explica la història del lloc des de temps primitius. Hi trobem diverses peces de ceràmica, segells o argiles que s’han anat trobant durant les excavacions.

El que millor s’ho passa és en Marc, quan un dels cuidadors del museu allibera a una desena d’ànecs que tenia tancats en una habitació. En Marc es torna boig perseguint els ànecs, agafant-los i tirant-los a un safareig que queda enmig del pati del castell. Tot això, sota el beneplàcit del cuidador del castell, que és qui li ha ensenyat a fer.

Amb aquesta visita donem per acabat el nostre recorregut per la República de Nagorno Karabagh. Només  cal retornar a la capital d’Armènia, Erevan. Per tal de que el recorregut de tornada no es faci tant pesat farem almenys tres parades:  la primera al recinte megalític de Karahunj; la segona, al Monestir de Tatev, un dels més extraordinaris que hem conegut mai, tant per l’emplaçament, com pel monestir en si mateix; i la tercera, a una vinateria d’Areni, pàtria dels millors vins armenis.

Tornem a Erevan ben contents d’haver pogut conèixer Nagorno Karabagh.