El camí que porta des de la capital georgiana, Tbilisi, fins a la població de Kazbegi, a 10 quilòmetres de la frontera amb Rússia i enclavada ja en plena serralada del Caucas és una de les carreteres escèniques més espectaculars que hi ha a tota Europa.
Tot i que el trajecte es pot fer en unes dues hores i mitja amb marshrutka i per 10 laris (la opció que vam escollir de baixada), per tal de pujar fins a Kazbegi, vam llogar un taxi per fer el trajecte al nostre ritme, i de pas, poder fer algunes parades per gaudir de l’extraordinari paisatge que el recorregut regala. Ens va costar 150 laris (uns 65 euros) que vam donar per ben gastats. De fet, va ser el nostre amfitrió a Tbilisi (l’amo del apartament on els vam hostatjar) qui ens va portar fins l’actual Stepansminda, que és el nom actual de Kazbegi, tot i que tothom la coneix per aquest darrer nom.
Val a dir que la via per la qual passa el trajecte de la Carretera Militar Georgiana es remunta a molts segles enrere, quan aquesta era l’únic traçat que permetia enllaçar Geòrgia, al sur de la Serralada del Caucas, amb Rússia , al nord. Per aquí van passar, per exemple, els exercits invasors com el de Pompei , i de fet historiadors tan antics com Estrabón o Plínio ja parlen d’aquesta via en les seves cròniques.
La via actual, però, es remunta al 1799, quan Geòrgia es adherida a la Rússia tsarista i Alexandre I manés la pavimentació de l’antiga ruta. Els treballs es van donar per finalitzats el 1817, però en realitat, es va seguir amb la millora de la via fins passats 50 anys més, quan la Carretera Militar Georgiana es pot donar per acabada i es considera un autèntic prodigi de l’enginyeria de l’època. Val a dir, es clar, que la carretera no es detura a Kazbegi, doncs l’objectiu era unir Geòrgia amb Rússia, de manera que la via arriba fins a Vladikavkaz, la capital d’Osètia del Nord, que es troba 45 quilòmetres al nord de Kazbegi i a 200 de Tbilisi.
Sortim de Tbilisi de bon matí. En Bejani ens ha vingut a buscar a les 8 del matí a l’apartament i de seguida enfilem cap el nord, direcció Kazbegi. I aquestes son algunes de les parades que vam fer a mig camí, tal i com havíem quedat amb el Bejani.
La primera parada la fem al cap de menys d’una hora, a la fortalesa d’Ananuri. Es tracta d’un preciós complex emmurallat que queda autènticament de postal al costat del llac Zhingvali. Segons sembla era propietat dels Ducs d’Aragvi que dominaven i governaven la zona. En certa manera feia de bastió defensiu en cas d’una invasió des del Caucas nord. A dins de la fortalesa, hi destaquen un parell d’esglésies. La més antiga conté algunes de les tombes dels senyors feudals en qüestió. L’altre església, de finals del segle XVII va ser construïda pel fill del Duc Bardzem i és coneguda com l’església de l’Assumpció.
Tot i que la fortificació ha estat proposada per formar part de la llista del Patrimoni de la Humanitat, encara no ha estat inclosa. En menys de mitja hora està feta la visita, però abans de marxar ens acostem fins la ribera del llac on hi ha gent prenent el sol. Segons en han dit, el llac és apte pel bany, però lamentablement, a la ribera hi ha massa porqueria. Particularment, els mateixos plàstics que anem trobant contínuament als vorals de les carreteres.
Tornem al cotxe i al cap d’una estona i abans d’agafar altura parem en una curiosa font natural que sorgeix al costat del llit del riu Aragvi que anem remuntant. De seguida ens donem comte que la font és rica en ferro, perquè tots els voltants de la font tenen un intens color rogenc. En Bejani ens diu que té molt bones propietats, i deu ser així, perquè durant la poca estona que estem a la font, paren diversos cotxes per abeurar-hi o fins i tot, per omplir algunes ampolles. Quan la provem, confirmem l’intens olor i gust a ferro, però a més, constatem que es tracta d’una aigua naturalment carbonatada. En Bejani, a part de beure de la font, també omple una ampolla, que quan reposa, ens donem compte que l’aigua té una turbidesa que no ens deixa pas tranquils. Esperem que no ho haguem de lamentar.
Al cap de poca estona de la font sí que comencem a guanyar altura. El paisatge a banda i banda de la carretera es fa cada vegada més extraordinari, sempre verd, però amb uns pics que s’alcen ben amunt i que et recorda que no som res comparats amb la natura. Al port de Jvari (Jvari Pass) la carretera agafa la màxima altura, que arriba fins els 2379 metres. És a dir, un autèntic port de primera. Allà hi ha una sèrie de miradors que ens deixen amb l’ai al cor. L’espectacle que s’obre davant nostra és estremidor. La neu, en aquesta època de l’any ha deixat pas a una intensa vegetació. Al fons de les gorges, el riu només es divisa. És un moment sublim.
L´última parada que fem abans d’arribar a Kazbegi és una sorpresa perquè en desconeixíem la seva existència. Es tracta d’unes cataractes riques en carbonat càlcic que ha anat sedimentat sobre la paret i que formen un paisatge semblant al de Pamukkale a Capadòcia, però sense els preciosos basals que allà es troben. Els nanos pugen per les parets, i en Marc també ho fa, molt content d’estar allà.
En poc més mitja hora arribarem a Kazbegi, la baixada des del Jvari pass és ràpida i abans de les dues som a la Guest House. En Bejani ha trucat perquè ens vinguin a buscar al mig del poble amb el seu cotxe, doncs desconeixia on es trobava. De fet, està a menys de cinc minuts caminant del centre de Kazbegi, si és que es pot dir que aquest poblet de muntanya tingui centre.
Després de deixar les maletes a l’habitació, marxem a dinar. Abans però, hem quedat amb l’amo a les tres de la tarda, per fer una excursió fins les Cascades Gveleti, el primer treking dels dos que volem fer a Kazbegi. Però això, ja son figues d’un altre paner.
COM ARRIBAR A KAZBEGI. COM ANAR DE TBILISI A KAZBEGI (O DE KAZBEGI A TBILISI).
El més barat és prendre una de les marshrutkes que surten de l’estació Didube (o del centre del poble de Kazbegi a la tornada). Nosaltres ho vam agafar de tornada, la de les tres de la tarda. Gairebé n’hi havia cada hora, almenys fins les 5. Val a dir que les marshrutkes van a tota pastilla i de baixada vam trigar dos hores i mitja amb una parada d’uns 10 minuts inclosa. La marshrutka té un preu de 10 laris per persona.
La nostra opció va ser llogar un cotxe amb conductor (l’amo de l’apartament on estàvem allotjats a Tbilisi, però els preus dels taxis eren similars) per tal de poder fer diverses parades en ruta. Ens va costar 150 laris, menys de 70 euros. Nosaltres erem 3, però fins i tot es pot compartir entre 4, pel que penso que val molt la pena.