El camí que porta des de la capital georgiana, Tbilisi, fins a la població de Kazbegi, a 10 quilòmetres de la frontera amb Rússia i enclavada ja en plena serralada del Caucas és una de les carreteres escèniques més espectaculars que hi ha a tota Europa.
Tot i que el trajecte es pot fer en unes dues hores i mitja amb marshrutka i per 10 laris (la opció que vam escollir de baixada), per tal de pujar fins a Kazbegi, vam llogar un taxi per fer el trajecte al nostre ritme, i de pas, poder fer algunes parades per gaudir de l’extraordinari paisatge que el recorregut regala. Ens va costar 150 laris (uns 65 euros) que vam donar per ben gastats. De fet, va ser el nostre amfitrió a Tbilisi (l’amo del apartament on els vam hostatjar) qui ens va portar fins l’actual Stepansminda, que és el nom actual de Kazbegi, tot i que tothom la coneix per aquest darrer nom.
Val a dir que la via per la qual passa el trajecte de la Carretera Militar Georgiana es remunta a molts segles enrere, quan aquesta era l’únic traçat que permetia enllaçar Geòrgia, al sur de la Serralada del Caucas, amb Rússia , al nord. Per aquí van passar, per exemple, els exercits invasors com el de Pompei , i de fet historiadors tan antics com Estrabón o Plínio ja parlen d’aquesta via en les seves cròniques.
La via actual, però, es remunta al 1799, quan Geòrgia es adherida a la Rússia tsarista i Alexandre I manés la pavimentació de l’antiga ruta. Els treballs es van donar per finalitzats el 1817, però en realitat, es va seguir amb la millora de la via fins passats 50 anys més, quan la Carretera Militar Georgiana es pot donar per acabada i es considera un autèntic prodigi de l’enginyeria de l’època. Val a dir, es clar, que la carretera no es detura a Kazbegi, doncs l’objectiu era unir Geòrgia amb Rússia, de manera que la via arriba fins a Vladikavkaz, la capital d’Osètia del Nord, que es troba 45 quilòmetres al nord de Kazbegi i a 200 de Tbilisi.
Sortim de Tbilisi de bon matí. En Bejani ens ha vingut a buscar a les 8 del matí a l’apartament i de seguida enfilem cap el nord, direcció Kazbegi. I aquestes son algunes de les parades que vam fer a mig camí, tal i com havíem quedat amb el Bejani.
La primera parada la fem al cap de menys d’una hora, a la fortalesa d’Ananuri. Es tracta d’un preciós complex emmurallat que queda autènticament de postal al costat del llac Zhingvali. Segons sembla era propietat dels Ducs d’Aragvi que dominaven i governaven la zona. En certa manera feia de bastió defensiu en cas d’una invasió des del Caucas nord. A dins de la fortalesa, hi destaquen un parell d’esglésies. La més antiga conté algunes de les tombes dels senyors feudals en qüestió. L’altre església, de finals del segle XVII va ser construïda pel fill del Duc Bardzem i és coneguda com l’església de l’Assumpció.
Tot i que la fortificació ha estat proposada per formar part de la llista del Patrimoni de la Humanitat, encara no ha estat inclosa. En menys de mitja hora està feta la visita, però abans de marxar ens acostem fins la ribera del llac on hi ha gent prenent el sol. Segons en han dit, el llac és apte pel bany, però lamentablement, a la ribera hi ha massa porqueria. Particularment, els mateixos plàstics que anem trobant contínuament als vorals de les carreteres.
Tornem al cotxe i al cap d’una estona i abans d’agafar altura parem en una curiosa font natural que sorgeix al costat del llit del riu Aragvi que anem remuntant. De seguida ens donem comte que la font és rica en ferro, perquè tots els voltants de la font tenen un intens color rogenc. En Bejani ens diu que té molt bones propietats, i deu ser així, perquè durant la poca estona que estem a la font, paren diversos cotxes per abeurar-hi o fins i tot, per omplir algunes ampolles. Quan la provem, confirmem l’intens olor i gust a ferro, però a més, constatem que es tracta d’una aigua naturalment carbonatada. En Bejani, a part de beure de la font, també omple una ampolla, que quan reposa, ens donem compte que l’aigua té una turbidesa que no ens deixa pas tranquils. Esperem que no ho haguem de lamentar.
Al cap de poca estona de la font sí que comencem a guanyar altura. El paisatge a banda i banda de la carretera es fa cada vegada més extraordinari, sempre verd, però amb uns pics que s’alcen ben amunt i que et recorda que no som res comparats amb la natura. Al port de Jvari (Jvari Pass) la carretera agafa la màxima altura, que arriba fins els 2379 metres. És a dir, un autèntic port de primera. Allà hi ha una sèrie de miradors que ens deixen amb l’ai al cor. L’espectacle que s’obre davant nostra és estremidor. La neu, en aquesta època de l’any ha deixat pas a una intensa vegetació. Al fons de les gorges, el riu només es divisa. És un moment sublim.
L´última parada que fem abans d’arribar a Kazbegi és una sorpresa perquè en desconeixíem la seva existència. Es tracta d’unes cataractes riques en carbonat càlcic que ha anat sedimentat sobre la paret i que formen un paisatge semblant al de Pamukkale a Capadòcia, però sense els preciosos basals que allà es troben. Els nanos pugen per les parets, i en Marc també ho fa, molt content d’estar allà.
En poc més mitja hora arribarem a Kazbegi, la baixada des del Jvari pass és ràpida i abans de les dues som a la Guest House. En Bejani ha trucat perquè ens vinguin a buscar al mig del poble amb el seu cotxe, doncs desconeixia on es trobava. De fet, està a menys de cinc minuts caminant del centre de Kazbegi, si és que es pot dir que aquest poblet de muntanya tingui centre.
Després de deixar les maletes a l’habitació, marxem a dinar. Abans però, hem quedat amb l’amo a les tres de la tarda, per fer una excursió fins les Cascades Gveleti, el primer treking dels dos que volem fer a Kazbegi. Però això, ja son figues d’un altre paner.
COM ARRIBAR A KAZBEGI. COM ANAR DE TBILISI A KAZBEGI (O DE KAZBEGI A TBILISI).
El més barat és prendre una de les marshrutkes que surten de l’estació Didube (o del centre del poble de Kazbegi a la tornada). Nosaltres ho vam agafar de tornada, la de les tres de la tarda. Gairebé n’hi havia cada hora, almenys fins les 5. Val a dir que les marshrutkes van a tota pastilla i de baixada vam trigar dos hores i mitja amb una parada d’uns 10 minuts inclosa. La marshrutka té un preu de 10 laris per persona.
La nostra opció va ser llogar un cotxe amb conductor (l’amo de l’apartament on estàvem allotjats a Tbilisi, però els preus dels taxis eren similars) per tal de poder fer diverses parades en ruta. Ens va costar 150 laris, menys de 70 euros. Nosaltres erem 3, però fins i tot es pot compartir entre 4, pel que penso que val molt la pena.
Comments:
15 thoughts on “CARRETERA MILITAR GEORGIANA. Com anar de Tbilisi a Kazbegi per una de les carreteres més extraordinàries del món.”
Como curiosidad, tuve el “gusto” de probar agua ferruginosa (y es así, turbia y medio colorada) en un rincón del planeta bastante alejado: Copahue, en el sur de Argentina (también salen varias aguas de la fuente de un volcán). De más está decir que es feaaaaaaaaaaaaa, pero reconstitutiva, Saludos!!
Jajaja, bien curiosas estas aguas. Supongo que si desde decenios la gente bebe de allí, será que tienen buenas propiedades. En fin, que sigo vivo. Y tu veo que también.
Me ha gustado este relato de viaje. Debo de ser de los pocos españoles que también han recorrido este tramo de la “Carretera Militar Georgiana” , y muchos más tramos de ella hasta el Mar Negro, y regreso a Tbilisi, en un Layka negro soviético del laureado director de cine georgiano Rezó Schkjeidse. La excursión fue en un fin de semana, en dos coches, pues el segundo “Layka” lo ocupaban cuatro colaboradores más de los Estudios de Cine Gruzia Films. En todo el viaje, de dos días completos, no recuerdo habernos encontrado con otros vehículos, dado que circulábamos por una ruta entonces prohibida al tráfico privado. En todas las paradas las consumiciones iban acompañadas de vodka, bebida que ya empezaba acompañando al típico desayuno de sopa de callos y tostadas con mantequilla y caviar. Menos mal que los conductores, si mal no recuerdo, no bebían. Visitamos las históricas montañas de Svanetia, región de la que Rezó era oriundo, y las del Sur de Osetia y de Abjasia, así como el increíble monasterio ortodoxo de Gelati (que los soviéticos, a pesar de su ateísmo, supieron conservar, como tantos otros monumentos, como joya histórica y arquitectónica) . Era tal el consumo de vodka durante el viaje (y durante la semana que permanecí en Georgia) que viajábamos (por lo menos yo) como flotando en una nube que me hacía sentir que todas aquellas maravillas que me era dado contemplar eran sólo un sueño. Pero lo viví todo con gran emoción: la carretera de Poti a Batumi, paralela al Mar Negro; Borjomi, la gran ciudad balnearia, los ríos caudalosos que cruzábamos, la cena típica georgiana en Svanetia, con cantos familiares, mesa larga para veinte comensales y aquella jarra de barro que se bajaba a una tinaja, atada con una cuerda por un agujero abierto en el suelo, y que se izaba una y otra vez llena de vino; un vino que bebimos en unos cuernos de asta de ciervo que hacían las veces de vasos (incluido uno enorme que se pasaba de mano en mano para libar todos de él; la teatral visita casi a media noche, en Gori, al Museo Stalin (el tirano era natural de esta ciudad) donde la megafonía emitía discursos completos del susodicho y todo el montaje era un tributo a su memoria. Nos abrieron el museo estando cerrado. Eran una de las muchas prerrogativas de Schjeidse, en cuyo ojal lucía la insignia… ¡de la Orden Lenín! Ésta fue, por lo que a mí respecta, la única parte desagradable de la estupenda excursión. Resumiendo, un hermoso país, pero lleno de excesivas historias de cruentas guerras defensivas, hambrunas, purgas y demás calamidades. De Tbilisi, destacar el recuerdo al gran poeta Shota Rustaveli (el Cervantes del Cáucaso); a su obra épica “El Caballero en la Piel de Tigre” y a su impresionante estatua; al igual que esa colosal efigie a “Madre Georgia” que tan bien simboliza al país. Una nación “oriental”, pero menos que sus vecinas Azerbayjan o Armenia: “la Iberia Oriental”, como a los georgianos les gusta recordarnos, en relación a esa “Iberia Occidental” que para ellos es nuestro País Vasco. Y un pequeño colofón para recordar esa institución popular, rigurosamente georgiana, que consiste en nombrar un “tamadá”, es decir, un director de mesa que es el que preside los ágapes formales, inicia los temas de conversación, reparte el turno de palabra entre los comensales y, a los postres, hace lo propio con los brindis. Estupenda tradición digna de ser copiada. Y nada más. Nasdarovia!
Muchas gracias por tu extensa opinión, José. Me da verdadera envidia que pudieras llegar a Svanetia. Me hubiera encantado pero no tuve tiempo. Tampoco he llegado a entrar a Abjasia ni Osetia del Surn, aunque sí a otros territorios curiosos como Transnistria o Nagorno Karabagh. No se si pudistes visitar las ciudades fantasmas cercanas a Gori, como Uplistsikhe. También tiene su interés.
Y Tblisi me sorprendió para bién. Merece mucho la pena dedicarle algunos días.
Un abrazo y encantado de que te pases por aquí.
No, gracias a ti. Aprovecho para decirte que tienes una familia muy guapa, como he comprobado por las estupendas fotos. No he estado nunca en Transnistria ni en Nagorno y tampoco en las otras ciudades que me mencionas. Ya sólo te falta el Este de Ucrania, Crimea y alguno más para conocer todas las “recuperaciones” de la Reconquista Puttin!
Un abrazo,
Pepe
Me alegro de que te haya gustado el post. Dos países, Georgia y Armenia que valen mucho la pena.