QATAR. El miracle del petroli.

Qatar és un dels casos més paradigmàtics de com el descobriment d’un bé natural pot canviar el devenir econòmic d’un país sencer.  El petit emirat del Golf Pèrsic era un dels països més pobres  fins al descobriment del petroli, els anys 40 del segle XX, i posteriorment, del Gas Natural. La seva economia, on el cultiu de la perla era el bé més tangible, estava marcada per la pobresa i la malnutrició.

Tot va canviar quan a partir del 1935 van començar les prospeccions petrolíferes. Com a dada gens anecdòtica, comentar que fins el 1952 no va obrir la primera escola en tot el país, i fins el 1959, el primer hospital completament equipat.

Des de llavors, la evolució del país ha estat meteòrica, i ni tan sols les diverses crisis del preu del petroli han pogut amb el que ara és, segons el Fons Monetari Internacional (dades del 2012) la segona economia més important de món en termes de Renda per Càpita, només per darrera de Luxemburg.

Des de la pujada al poder del popular xeic Hamid, que va substituir el seu pare, les reformes polítiques i institucionals s’han multiplicat, i en concret la modernització del país, fet que ha convertit la capital del país, Doha, és una de les ciutats més extraordinàriament modernes, tot i que encara intenta mantenir part de la seva cultura i tradició, com en els vells Souqs.

La visita a Doha, capital de Qatar, durante 4 días de diciembre de 2013, ha sido suficiente para disfrutar de una de las ciudades más increíbles que hay en Oriente Medio. La época, diciembre, ideal. De día hace unos 25 grados y por la noche, unos 20. Eso sí, dada la extraordinaria obsesión que tienen con el aire acondicionado, vale la pena llevar siempre alguna prenda de manga larga encima, por si se ha de hacer uso.

Aquestes són algunes de les visites més recomanables de Doha i de les que més n’hem gaudit.

SOUQ WAQUIF

Des de temps immemorials hi hagut mercat a la zona del Souq Waqif, però sembla que el Souq com a tal, dataria del segle XIX. La qüestió és que amb el pas dels anys, el progressiu abandonament gairebé acaba amb el Souq Waqif. Aquest és un clar exemple del que el turisme pot fer amb un indret. El progressiu augment de turistes a partir de finals del segle XX, va fer que s’optés per una completa remodelació del antic basar. La restauració és digna d’elogi, doncs un té la sensació de trobar-se, encara ara, en un antiquíssim basar. És sens dubte, la zona més encantadora de Doha i on, a ben segur, el viatger hi acabarà anant, la majoria de vespres.

El Souq Waqif no és un basar enorme com pugui ser El Gran Basar d’Istambul o Khan el Khalili d’El Caire. En canvi és fàcil perdre’s hores i hores recorrent-lo i descobrint nous racons. Hi ha zones més encarades al turisme, però també una pila de zones on els gremis locals venen als autòctons. Sabaters arreglant velles sabates, barbers o venedors de fruit secs i espècies es mesclen amb pelleters i sastres.

Hi ha zones que realment li donen un caràcter especial a aquest Souq i que el diferencien d’altres del món àrab. Sorprèn veure una enorme zona dedicada a falconeries. Entrar en una vella falconeria i veure com 20 falcons esperen que algú els compri, alguns amb la cara destapada i d’altres desafiant-te amb la seva mirada és realment impactant. La falconeria està molt estesa a Orient Mitjà i en concret, a Qatar, on és un veritable esport nacional. A les botigues també hi venen tot tipus de complements pels falcons, com els guants perquè no prengui mal els amos o els cascs de pell, que els artesans cusen in situ. Fins i tot hi ha un Hospital per Falcons, on els amos esperen pacientment a la sala s’espera amb el seu falcó al braç com ho farien en qualsevol país del món les mares amb el seu fill en braços en una consulta de pediatria.

També la zona del mercat del ocells és realment interessant. No deixa de ser una plaça enmig del Souq, amb els carrers del voltant on hi venen tot tipus d’aus i també altres animals. Amb sorpresa varem descobrir  que a Qatar, tenyeixen els pollets per tal de fer-los més atractius als nens. Podries triar entre un pollet groc, lila, blau o rosa.

La zona central del Souq, és un carrer més ample, on hi ha una pila de restaurants on sovint el turista acabarà sopant o fumant-se una pipa d’aigua com els mateixos qatarís fan. Comentar que el divendres, dia de festa setmanal, es realment difícil de trobar taula per sopar (i això que hi ha ben bé un parell de dotzenes de restaurants). En canvi, els altres dies no hi ha problema. Vaig provar dos restaurants, un de menjar egipci i l’altre marroquí. Tots dos boníssims i de preus assequibles. Però hi ha restaurants iraquís, iemenites o d’una pila de països del món àrab.

Els Souq de Doha és una zona realment interessant, i no només ho és pels turistes, si no que és habitual  veure-hi  els propis qatarís vestint els seus tradicionals vestits i amb les dones tapades fins el capdamunt, o simplement, deixant veure únicament els seus ulls.

CORNICHE. DEL MUSEU D’ARTE ISLÀMIC AL DISTRICTE DIPLOMÀTIC.

Un altre dels passeigs per excel.lència a Doha és el pots fer per la Corniche, des de la zona del Museu d’Art Islàmic fins al districte diplomàtic. És un agradable passeig marítim de fins a vuit quilòmetres de llarg. La brisa marítima ajuda a mitigar el calor. Els antics dhows, els característics i tradicionals vaixells de fusta esperen ser contractats pels turistes i pels autòctons. Els qatarís passegen tranquil.lament en el seu dia de festa, com també ho fan el munt d’immigrants que es dediquen a la construcció o els expatriats d’occident, que sovint ho fan servir com a pista de running. A mig camí hi ha el famosíssim monument a la perla, malauradament ara en obres. La perla va ser un dels motors de l’economia qatarí abans de la troballa de l’or negre i el gas natural, i al mig de la Corniche hi ha un petit monument que ho commemora.

El passeig marítim està emmarcat per dos punts rellevants: el Museu d’Art Islàmic, al sud i el districte dels grans gratacels, al nord.

El Museu d’Art Islàmic és un preciós edifici blanc, obra de Eioh Ming Pei, l’arquitecte americà d’origen xinès, que es va fer famós quan va fer la famosa piràmide del Louvre. El museu no és només valuós pel seu continent (en una illa que l’uneix a la Corniche per una pasarel.la emmarcada per palmeres) si no pel contingut, que el fa un dels museus més valuosos d’Art Islàmic. Els països del golf estan apostant fort per aquest tipus de museus, per tal d’atraure també turismes interessats en la cultura, més enllà dels que està interessat en el luxe. Per això han contractat els arquitecte més reconeguts del món. A Abu Dhabi, per exemple, Frank Ghery està construint el Guggenheim i Jean Nouvel, la sucursal del Louvre. Al museu, que per cert és gratuït, hi ha wifi lliure pel públic, fer que sovint busquen els viatgers de la nostra època.

Un cop recorreguda la Corniche, arribem al Districte Diplomàtic o dels gratacels, que sovint n’hi diuen City Center, i que és en definitiva, on hi ha la majoria de grans gratacels. L’sky line de Doha és un dels més fabulosos del món i a mesura que t’hi acostes, tot recorrent la Corniche, es fa més espectacular. Hi ha una pila de gratacels que arriben o s’acosten als 200 metres d’altura, però si hagués de triar els més bonics, per mi serien la Doha Tower (o Burj Doha) un gratacels de 231 metres en forma de supositori, pràcticament igual a la Torre de les Aigües de Barcelona, obra també de Jean Nouvel; la Tornado Tower que té una altura de 200 metres i la Al Bidda Tower, de formes contursionades i que s’alça fins els 215 metres. Ben a prop, les dues torres bessones Palm Towers o la Navigation Tower superen també els 200 metres d’altura. Comentar que hi ha diversos gratacels en construcció a Qatar que han de superar els 400 metres d’altura. Fins i tot, la Convention Center Tower hauria d’arribar als 551 metres. Les obres, però, estan suspeses des de que es van donar compte que eren un perill pels avions que havien d’aterrar a l’aeroport, i no es seguirà amb la construcció fins que el nou aeroport de Doha estigui construït, i el tràfic aeri, desviat.

En aquesta zona també vam visitar un dels centres comercials més grans de Doha, el City Center. No deixa de ser un enorme mall amb centenars de botigues al seu interior, així com la seva part de restaurants i cinemes. Molt gran, però no tan espectacular com els que vam veure a Dubai. Això si, una enorme pista de patinatge sobre gel de mida olímpica domina l’escena central. Crida l’atenció l’enorme dèria que tenen per fer  pistes de patinatge sobre gel  al golf pèrsic. Això ja ho vam veure a Dubai i a Abu Dhabi i segons sembla, també a Muscat, capital d’Oman, hi ha algun centre comercial amb pista de patinatge.

MESQUITA DEL IMAM SHAIKH MUHAMMAD IBN ABDULA WAHHAB.

L’important teòleg àrab nascut a Aràbia Saudita i creador de la corrent del Islam anomenada wahhabisme i que és la que se segueix a Qatar i Aràbia Saudita és qui dóna nom a la mesquita més imponent de Qatar. Val a dir que està una mica mal situada, entremig d’algunes autopistes i que per arribar-hi, o bé cal agafar un taxi, o bé cal fer una bona caminada enmig del no res (tres quarts d’hora des de la zona dels gratacels).

La mesquita sembla una enorme fortalesa, molt massissa i amb poques finestres. Això sí, amb un esvelt minaret que fa que sigui inconfusible. Va ser inaugurada a finals del 2011 i és coneguda també com la Mesquita Nacional. A mesura que es va fent de nit la van il.luminant, pels cantons amb un potent raig de llum blanc, però pel davant, amb colors ben curiosos, ara lila, ara blau, ara groc, ara verd…

ZONA DEL ASPIRE:  ELS ENORMES COMPLEXES ESPORTIUS, LA TORXA I EL  VILLAGGIO.

Si alguna cosa diferencia Qatar de Dubai (dos països que han basat el seu desenvolupament en la troballa de petroli) és l’aposta pels esdeveniments esportius. Qatar és seu cada any d’un torneig de tennis de l’ATP, d’un gran premi de moto GP o d’un torneig de golf internacional. A més, el 2006 va ser seu dels Jocs Asiàtics i el 2022, ho serà del Mundial de futbol. A la zona de l’Aspire hi ha el centre d’alt rendiment esportiu de Qatar. Una zona on s’apleguen camps de futbol de gespa per dotzenes, un al costat de l’altre, perquè els nanos qatarís aprenguin i millorin. Es difícil d’entendre perquè necessiten tants camps de futbol si de nens qatarís no n’hi ha pas tants, i a més, la cultura de l’esforç no sembla massa estesa entre els qatarís, que donen una puntada al terra i els surt un pou de petroli.

A la zona, també hi ha la torxa de Dubai, un preciós edifici en forma de torxa, que fa tres cents metres d’altura i que actualment és un hotel. No hi ha cap problema en entrar dins i visitar-los i menys, en gaudir del seu restaurant d’ambientació persa, on el bufet costava menys de 30 euros al canvi. Es poden reservar habitacions per uns 200 euros la nit, esmorzar inclòs.

També en aquesta zona, hi ha el més bonic dels centres comercial de Doha, el Villaggio, que té una ambientació basada en Venècia. A dins, sembla que sempre sigui de dia, i inclús, hi ha un canal on pots anar amb gòndola, si així ho desitges.  També hi ha una bolera amb diverses pistes i un parc d’atraccions interior.

Per desplaçar-se des de la zona del Souq Waqif vaig pagar uns 25 rials (uns 5 euros) en taxi. Gens car si compten que està a uns 12 quilòmetres i mitja hora de taxi donat el trànsit. Malauradament, el transport públic és gairebé inexistent a Doha i sovint estàs obligat a agafar el taxi per desplaçar-te. Per sort, el taxi no és gens car.

Les conclusions son que quatre dies son suficients per descobrir Doha i gaudir dels seus encants, que no son pocs. La mescla de modernitat i tradició fa que poc a poc, Doha es vagi situant com una escapada ideal de cap de setmana llarg. Esperem que poc a poc, les connexions aèries vagin sent més contínues i econòmicament atractives.