Hem arribat a Puerto Natales, Xile, en un autobús que ha trigat cinc hores en portar-nos des de El Calafate, Argentina. El recorregut és de gairebé 300 quilòmetres i a més, cal parar a la frontera, de manera que no ens podem queixar. La immensitat dels paisatges patagònics que es contemplen durant el trajecte no el fan gens avorrit.
Puerto Natales, que te uns 20 mil habitants i és capital de la província xilena d’Ultima Esperanza, no és una ciutat especialment interessant, però està a la ribera del Canal Señoret, de manera que ens servirà de base per fer dues excursions per la Patagònia xilena: la que ens ha de portar al celebèrrim Parc Nacional Torres del Paine i la que farem al Parc Nacional Bernardo O’Higgins, per gaudir de les glaceres Balmaceda i Serrano. De fet, la majoria de viatgers que recorren aquesta zona de la Patagònia fan nit a Natales, donat que hi ha una certa estructura turística en quan a hotels, restaurants i cafès.
A Natales, vam gaudir d’un extraordinari xocolata calenta a una xocolateria anomenada Patagonia Dulce, que és de fusta i molt acollidora. Hi ha diversos tipus de xocolata, així com pastissos diversos. Per sopar, vam triar un Asado Patagónico, a molt bon preu, en un dels molts locals que hi ha. De fet, força més barat que al Calafate, Argentina.
El clima és fred, tot i que estem a l’estiu austral. No deu fer més de 5 o 6 graus, de manera que anem ben abrigats. Hi ha diverses empreses turístiques a la ciutat, no en va, és base d’operacions per les excursions esmentades. El preus però son força semblants i segons sembla, totes fan el mateix recorregut per Parc Nacional Bernardo O’Higgins, en el parell o tres embarcacions que fan l’excursió.
L’endemà ens llevem ben aviat. El nostre catamarà surt a les 7 i mitja del matí i de seguida pren rumb en direcció al Parc Nacional pel Fiord Última Esperança, que pren nom d’una expedició del 1557 que buscava trobar el pas a l’estret de Magallanes des de l’oceà pacífic i com a “última esperança” va trobar aquest pas.
El fiord passa entre altes muntanyes. Ben abrigats sortim a coberta per gaudir d’un extraordinari paisatge, amb diverses cascades a banda i banda i una variada fauna. Veiem colònies de cormorans, una petita colònia de llops marins, i alguns còndors que planegen des de dalt de les muntanyes andines. De tant en tant, fins i tot neva una mica, però això no impedeix que gaudim de debò del paisatge.
Des del catamarà veiem la glacera Balmaceda, que baixa muntanya avall des dels 2035 metres d’alçada de la muntanya, però que no arriba fins el fiord. Lamentablement, el Balmaceda també ha pres el camí del retrocés, com la majoria de les glaceres del planeta, que estan patint especialment el canvi climàtic existent. Fem unes quantes fotografies i seguim el trajecte fins la Glacera Serrano, veritable destí de l’excursió.
Després d’unes tres hores de navegació arribem a Puerto Toro, on atraca el catamarà i comença la camita a la glacera Serrano. Es tracta d’un sender d’uns mil metres que pots recórrer a peu en uns vint minuts. Qui vulgui també ho pot fer en zòdiac, però la majoria optem per la caminata, que no és difícil, doncs es realitza en bona part per sobre d’unes pasarel.les. Tot i el fred, el recorregut és realment agradable, doncs vas caminant al voltant de la llacuna dels tèmpans, on hi ha alguns icebergs que s’han desprès de la glacera.
La glacera baixa muntanya avall majestuosa, i si vols, pots arribar gairebé fins la base. És molt més estreta que la llengua glacial del Perito Moreno, però una vegada més quedem bocabadats de la força de la naturalesa. Milers d’anys acumulats en aquesta glacera, que combina colors més blancs, amb alguns més blavosos. De tant en tant, un tros de glaç es després del front glacial.
Quan hem gaudit una bona estona de la glacera, tornem pel mateix sender, per agafar novament l’embarcació, que pren viatge de tornada. A mig camí, farem una parada en una de les moltes estances que hi ha en aquesta regió del planeta, tan a la zona argentina, com xilena. Les estances es dedicaven a la pastura del bestiar, sent font de carn i de llana. Tot i que algunes encara conserven la seva funció original, moltes d’elles s’han convertit en estances turístiques.
Nosaltres fem un excel.lent Asado xilè, on hi predomina el xai. Mengem tan com volem fins a quedar ben farts. És difícil escollir entre el xilè i l’argentí. Els dos asados ens han semblat fantàstics.
Havent dinat, tornem a l’embarcació. Tornem a fer unes brevíssimes parades a les colònies de cormorans i llops marins i arribem a port a quarts de sis de la tarda, després d’haver gaudir d’una freda, però interesantíssima excursió per les glaceres del Parc Nacional Bernardo O’Higgins. Demà ens queda un altre dia gran: visitarem el Parc Nacional Torres del Paine.
