La primera vegada que vam viatjar a la Xina va ser el 1999. Llavors hi havia pocs occidentals viatjant a la Xina, ningú parlava anglès i gairebé no hi havia cap guia de Xina escrita en castellà. Fins i tot hi havia hotels que només eren per xinesos.
Aquella època tot estava escrit en xinès. I a les estacions, hi havia sales d’espera pels xinesos i sales pels occidentals. Fora de la capital, no hi havia cap caracter llatí. El viatge va ser ple d’aventures, un repte viatger en un temps on internet estava encara a les baceroles. Aquest és el relat d’un tram d’aquell viatge: el que ens va portar a Luoyang, per veure les fenomenals coves de Longmen.
Dia 26 de març de 1999. Xian – Luoyang.
Aquest matí hem agafat el tren ben aviat per anar cap a Luoyang on volem visitar les coves de Longmen demà al matí. El viatge en tren no és excessivament llarg doncs en sis hores hem cobert el trajecte. És per això que avui hem anat asseguts enlloc d’agafar lliteres. Ens hem provisionat de menjar pel viatge i cap a les quatre de la tarda hem arribat a Luoyang.
Hem tingut molta sort perquè al nostre vagó hi havia un anglès que entenia perfectament el xinès, ja que fa de guia turístic. Quan hem arribat a l’estació de Luoyang l’estava esperant un guia local que l’havia de portar en cotxe privat cap al seu hotel. Ha resultat que l’hotel que havíem triat per nosaltres amb les guies que portem li venia de pas, de manera que ens hi ha acompanyat. I no només això sinó que s’ha encarregat de demanar-nos l’habitació i de negociar el preu. Per 12 iuans tenim una doble en un lloc molt cèntric.
Després de deixar l’equipatge a l’habitació hem anat a donar una volta per Luoyang, que és una ciutat que no ofereix gaire al.licients al visitant (descomptant les coves que demà volem veure) tot i que fou a l’antiguitat capital de la Xina. Però d’això fa molts anys i ara en queden ben pocs vestigis d’aquella època d’esplendor.
Hem anat a un parc que tot i que no era gaire bonic ens ha servit per veure a uns avis practicant el taixí. Gairebé que són els primers que veiem i és que si se’n volen veure molts cal anar als parcs de bon matí que és l’hora en que s’apleguen per exercitar el cos i la ment. De llevar-nos aviat ja ho fem, però tenim moltes visites per fer i encara no hem coincidit de bon matí a cap parc.
Després hem anat cap a la zona de l’hotel de l’Amistat, que és des d’on surten els autobusos que van a les coves i que demà haurem d’agafar. Ens ho hem mirat bé per demà tenir el desplaçament ben planejat, que tot i que en aquest país no és garantia d’èxit, sempre dóna un crèdit a la tranquil.litat.
Per demà, per exemple, no tenim els bitllets de tren per anar cap a l’est tal com volem fer, i això no ens fa gens de gràcia perquè els haurem d’agafar demà mateix i ja veurem com anirà. Aquest matí només arribar a l’estació hem volgut comprar els bitllets pel següent trajecte, tal i com fem cada vegada que arribem a un lloc. Tot i que el guia anglès i el seu ajudant el xofer que li feia de guia local, que és xinès, ens han ajudat, no n’hem tret res perquè la noia de la guixeta ha dit que fins demà al matí ni parlar-ne. No seria d’estranyar que demà tinguéssim problemes. Millor dit, estrany serà si no ens trobem amb un rave. A la Xina pots ser desconfiat sense por d’equivocar-te gaires vegades.
Donat que el tren que volem agafar surt a les tres de la tarda, hem de ser quan abans millor a l’estació i esperar que hi hagi plaça i que ens la vulguin vendre, que no sempre està en relació directe. Si no fos així agafaríem el de les cinc de la tarda que va a Shanghai. En fi, més val no pensar-hi gaire, que demà d’una manera o altre ens en sortirem. Com va dir aquell savi, si els problemes es poden sol.lucionar no cal que et preocupis, i si no es poden sol.lucionar, tampoc, que no en treuries res i a sobre t’acabaràs menjant el tarro.
Ens hem quedat a sopar per la zona de l’Hotel de l’Amistat. La mestressa ha estat més amable que de costum, de manera que demanar el que volíem ha estat aquesta vegada més fàcil: una sopa de tallarines i porc picant. Estava força bo però potser era una mica massa picant de manera que al final del sopar ja ens sortia foc per la boca. Com que havíem quedat amb en William, que així és com es diu el guia anglès, a les nou del vespre, ens hem dutxat abans.
Cal dir que és el primer dia que sopem tant aviat. Més que adaptar-nos a l’horari xinès ho hem hagut que fer a l’horari anglès. Hem anat a fer unes cerveses a un pub d’estil occidental on hi posaven música de Michael Bolton.
És bon tio aquest anglès. Ens ha convidat i hem mantingut una conversa que a moments era molt interessants i a moments te l’havies d’imaginar perquè tot i que el noi s’esforçava en el seu vocabulari, enterbolit per les cerveses, se’ns feia una mica massa difícil d’entendre.
Dia 27 de març de 1999. Luoyang-Hangzhou.
Les coves sí que les hem trobat de seguida; l’autèntica aventura ha vingut després, quan hem volgut anar a agafar el tren. Ens hem llevat d’hora: a les set de matí ja estàvem desperts i a les vuit hem agafat l’autobús número seixanta que surt de davant de l’Hotel de l’Amistat, que està força a prop del nostre, a tot just deu minuts caminant. Amb menys d’una hora ens hem plantat a les coves de Longmen que no han defraudat en absolut les expectatives creades. Són una sèrie de coves i nínxols excavats a la pedra, del segle V en endavant. A més de treure tota la pedra que suposa cada nínxol o cada cova, s’han esculpit directament a la pedra de la muntanya una sèrie de budes que són l’autèntic tresor d’aquest fantàstic indret. N’hi ha a milers; des dels més petits que fan pocs centímetres de llarg al més gran de tots que fa disset metres d’alçada i deu d’amplada. L’espectacle que se’ns ha ofert mereix per ell sol visitar la Xina.
Segur que serà una de les meravelles artístiques més grans que veurem a la Xina, país en que aquest art d’esculpir directament a la pedra va tenir una gran tradició, doncs a més de les coves de Longmen a Luoyang n’hi ha d’altres que són igual d’importants, com les de Yung Gang a Datong o les de Mai Hi Shang i de Dunhuang a la província de Gansu.
Aquestes de Luoyang, a la província d’Henan, són realment espectaculars. Podria enumerar una llarga llista d’adjectius a quin més poètic i literari, però no farien justícia al que hem vist. La fantàstica escultura de Buda que fa 17 metres d’alt, amb unes orelles que fan dos metres és, sens dubte, l’obra mestre de les coves. Al costat de Buda hi ha esculpits alguns dels seus seguidors i més als laterals, els Guardians Celestials, que com sempre que els hem vist, tenen una de les expressions més vives de l’estatuària d’aquesta religió. Al seus peus, com sempre hi ha els esperits malignes als que aixafen. Les coves van ser començades el 494 i es van anar fent al llarg de set dinasties. Van iniciar-se quan l’emperador de Wei del Nord, va traslladar la capital des de Datong cap a Luoyang. És per això que a Datong hi ha també unes coves de tanta importància com aquestes. Aquí hi ha fins a 1300 coves i més de 100000 budes, però malauradament molts d’ells han estat arrencats per tal de portar-los a alguns dels museus més importants del món, i el que és pitjor, per actes de vandalisme que han fet perdre moltes peces sense cap destí ni cap sentit que no sigui el de la destrucció per la destrucció. Per sort moltes de les grans figures de més de cinc metres d’alçada encara es conserven, pel que la visita es fa espectacular.
Després de visitar les coves, que en un parell d’hores estan vistes, hem anat cap a l’estació, per tal de comprar el bitllet que ens portés cap a Hangzhou. O bé la noia de la guixeta no ens ha entès bé o bé no ha volgut entendre’ns. Degut a l’escàs cas que et fan a aquest país quan demanes qualsevol cosa, més aviat haurà passat el segon. El cas és que ens ha venut un bitllet que era molt barat però que no ens donava dret ni a llitera, ni tan sols a cadira. De manera que teniem per davant un trajecte de més de quinze hores i l’havíem de passar drets.
Tot i que hem intentat canviar-lo ha estat impossible i a quarts de tres érem de nou a l’estació, aquesta vegada dinats. Com que el nostre bitllet no donava dret a llitera, sembla ser que tampoc donava dret a la sala d’espera reservada als estrangers, de manera que ens hem convertit en xinesos per una estona. Però quina estona,… La sala d’espera estava repleta de xinesos; potser n’hi havia més de cinc cents, però per sort era molt gran i no estàvem amuntegats. La majoria devien venir del camp i a ben segur que era de les primeres vegades que veien un occidental. Només així s’entén que no hagin parat de mirar-nos. Més que això, era que amb una descaro que no havia vist mai, et clavaven la seva mirada quinze xinesos de cop i no et deixaven fessis els que fessis o anessis on anessis. Per moments he pensat que era al zoològic a dins d’una gàbia i que érem l’atracció més important, com en Floquet de Neu a Barcelona. Seguien atentament tots els nostres moviments. Penso que si arribem a disparar el flash de la càmera alguns d’ells s’haurien espantat de debò. Les galtes dels individus eren del típic rosat de la gent del camp. La boca entreoberta i no deien ni una paraula; només miraven.
Amb tot això ha arribat l’hora de pujar el tren, de manera que s’ha format una llarguíssima cua. Nosaltres ens hem fet amb un dels primers llocs al fer-nos els despitats, com si no sabéssim ben bé que passava, però han començat les corredisses, les empentes i els avançaments per dreta i esquerra, de manera que ens hem anat quedant enrere. No cal dir que els esprints eren perquè el primer que arribava al tren podia escollir cadira si és que en quedava alguna. Quan hem arribat nosaltres, només hem pogut triar terra, i encara gràcies, perquè mai havia vist un tren tan ple. La densitat de gent que hi havia al nostre vagó es devia acostar al pam per persona. Al nostre hi havia fàcilment trenta persones drets. Érem com sardines dins d’una llauna, de manera que en cinc minuts estàvem xops. La suor ens queia per tots cantons, en el pas previ a un atac d’histèria que semblava que ens podia agafar de cop i volta. I per davant, setze hores.
Hem triat un tros de tren, el que hi ha entre vagó i vagó, per instalar-nos. Allà gairebé teníem un metre quadrat per nosaltres dos solets. Bé per nosaltres dos i per les nostres motxilles, que hem deixat a sobre d’algunes escopinades, com sol ser habitual en aquests llocs. De seguida hem esbrinat el perquè de tanta comoditat: al davant hi teníem el lavabo, al darrera una brossa plena i a la dreta la porta que s’obriria a cada estació fent que la gent passés per sobre de nosaltres; potser en aquells moments ja seria damunt dels nostres cadàvers.
Calia fer una feina d’investigació i a més calia fer-ho ràpid. Començàvem a deshidratar-nos i els nostres ànims s’esmicolaven minut a minut. Hem recorregut el tren amunt i avall, passant literalment sobre els xinesos fins que hem trobat algú que semblava un revisor; o com a mínim portava un uniforme. Ben mirat, aquí qui més qui menys porta uniforme. Hem provat de fer-nos entendre i demanar un vagó una mica més humà. No cal dir que ha estat força difícil entendre’ns perquè ni el presumpte revisor parlava anglès ni semblava gaire disposat a ajudar-nos. El senyor ens anava donant llargues i pensàvem que no teníem res a pelar. Però al final han vingut un parell de joves més, un vestit de carrer i un de policia, que ens han portat al vagó restaurant. Allà ens hem entès de seguida i s’ha esdevingut el miracle: en tot el tren només quedaven dues lliteres buides. Llavors han aparegut uns individus que ens han demanat 450 iuans. Era l’única possibilitat de dormir aquella nit.
Potser fins i tot de sobreviure, de manera que hem pagat el que ens demanaven sense aturar-nos a pensar si tornaríem a veure els individus i els iuans. I de debò que al cap d’una estona ho hem dubtat perquè han tardat força a tornar; però al final ho han fet i ens han portat al compartiment de quatre on hem caigut rendits. És d’aquelles anècdotes que es recorden amb gràcia, però de debò que en aquell moment et penses que passar la nit a aquell vagó serà l’última cosa de la teva vida. Aquest compartiment és millor que el que vàrem tenir en el trajecte cap a Xian des de Beijing, ja que aquell era per sis persones i a més, no es podia tancar per dins. Aquest és privat i el compartim amb dos xinesos, un del quals fa els badalls més grossos que he vist mai.
Demà, només arribar a Hangzhou haurem de buscar allotjament, esperem que no tinguem tants problemes.