Avui fa un dia radiant. Bones notícies. No hi ha ni un núvol i el cel és d’un blau marí perfecte. La guia i tots els fòrums que hem consultat ho diuen ben clar: el primer dia que faci bo, no s’ha de dubtar i cal pujar al Jungfraujoch, és a dir, l’estació de tren més alta d’Europa a 3454 metres d’alçada i que està entre l’Eiger i el Jungfrau, dues de les muntanyes més emblemàtiques dels Alps Bernesos.
Interlaken és a prop de Berna. En poc més d’una hora i arribem i deixem el cotxe en el pàrking de l’estació Interlaken Ost (5 CHF per 8 hores de pàrking), des d’on surt el tren que puja al Jungfraujoch.
Per fer l’excursió al Jungfraujoch decidim de pujar per Lauterbrunen (on canviarem de tren) i baixar per Grindelwald. El bitllet és molt car, 110 euros al canvi, però per haver guanyat Espanya l’Eurocopa de Futbol que s’ha disputat a Sussa i Àustria, ens fan un 50% de descompte. Increïble però cert, de manera que l’estalvi és considerable.
A quarts d’onze comencem el viatge cap a Lauterbrunen. A mesura que el tren s’enfila cap a la vall, el paisatge és cada vegada més verd. És com en un conte. Tots els tòpics es compleixen: el riu blavós, amb els prats verdosos i els diferents xalets de muntanya aquí i allà; les diverses cascades que es precipiten des dels turons veïns i a la llunyania les neus perpètues cap on ens dirigim. El tren va poc a poc, amb temps per assaborir el paisatge.
En mitja hora arribem a Lauterbrunen, petita població situada en una increïble vall en forma de U, que ens deixa bocabadats. A la sortida del poble hi ha una immensa catarata, la Satubachfall que es precipita des de més de tres cents d’alçada. No baixem a Lauterbrunen perquè tenim ganes d’arribar a dalt i a més, volem visitar el poble i els seus voltants un altre dia.
Allà però canviem de tren, i en un altre, que surt al cap de pocs minuts, ens dirigim cap a Wengen. El que veiem per les finestres és cada vegada més encisador. La vall de Lauterbrunen es presenta majestuosa a mesura que guanyem metres. Les cascades que continuament veiem ens deixen al.lucinats. A baix, el petit poblet, és cada vegada més minúscul.
Quan arribem a Wengen hi ha gent que baixa en aquesta estació. És un poblet on ens únics cotxes que hi ha són elèctrics. Des de allí surt un telefèric cap a Manlinchen, però això ja és una altre excursió.
Tirem a munt cap a Kleine Scheidegg, que ja es troba a més de dos mil metres d’altura. Aquí ja ens trobem a les faldes dels tres grans colosos: el Eiger, amb la seva increïble cara de pedra (un mite pels escaladors més experts), el Monch i la Jungfrau.
Canviem novament de tren, però aquí tot està programat i francament ens hem d’esperar ben poc. Passem per l’estació d’Eigercgletscher, és a dir, de la glacera del Eiger. Majestuosa. Allí hi ha un petit alberg de muntanya.
Ara queda el més dur, passar dels 2100 metres fins els 3454 metres, és a dir, l’estació de tren més alta d’Europa. Per això, l’Eiger s’ha perforat amb un túnel (però com van fer això fa més de cent anys ?!?) per on hi passa el tren. Abans d’arribar a dalt de tot, es fan dues parades d cinc minuts, on hi ha uns miradors per uns vitralls, la primera a Eigerwand (a la mateixa paret de Eiger) i la segona, a la glacera d’Eismer. És increïble, però hi ha gent que no baixa del tren.
En fi, que en poca estona més arribem a dalt de tot, al Jungfraujoch. Hi ha força gent, però la veritat és que no és agobiant. Fem una xocolata en el bar mentre mirem pels vitralls una vista increïble. Potser, una de les més brutals que hem vist mai. La glacera d’Alesch neix en aquest punt i comença a fer camí, en una increïble vall que la portarà fins més de vint-i-cinc quilòmetres enllà. El dia està assoleiat i encara fa més boniques les vistes. Tenim ganes de sortir al mirador, de manera que ens mengem un entrepà i la xocolata i pugem a l’ascensor que porta a la Sphinx, cent deu metres més amunt en pocs segons, i sortim a fora.
Tornem a gaudir de les fenomenals vistes de la glacera de l’Alesch. A més, a una cantó hi ha el Monch i a l’altre, la Jungfrau, dos colossos de més de quatre mil metres d’alçada. En Marc (l’hem abrigat bé perquè aquí estem a dos grau de temperatura tot i que el sol dóna de ple) sembla que també mira al.lucinat.
Ens acostem també al Palau de Gel, que els suïssos han excavat dins la roca. És bonic i ens deixa força perplexos. Hi ha també una sèrie de figures de gel. Dins aquests passadissos, encara hi fa més fred.
Ben contents, encara donarem una bona volta per les instalacions i finalment agafem el tren de baixada. La veritat és que aquest és l’únic moment del viatge on l’eficàcia suïssa queda en entredit. Hi ha massa gent esperant i ens hem d’esperar una mitja hora. A més la cua no està gens organitzada i quan arriba el tren hi ha corredissen. En fi, que agafem el segon tren que arriba i comencem a fer el viatge de descens. Aquesta vegada però, un cop a Kleine Scheidegg, en lloc d’agafar direcció Lauterbrunen, agafem el comboi que porta cap a Grindelwald, preciosa localitat e muntanya però que tampoc visitem. Hem passat per un bonic bosc d’avets i sempre hem tingut l’Eiger a la nostra esquena.
Quan arribem al pàrking, només ens falta recollir el cotxe i acostar-nos a Bönigen, just al costat d’Interlaken, on a la ribera del llac Brienz hi tenim el nostre apartament.
Avui dormirem en un apartament. Aquí a Interlaken hem llogat un apartament per a dos dies i després, dormirem en un hotel durant 2 dies més.
Sopem un sopa (ens hem portat menjar des de casa) i una taula de formatges (hem comprat diversos formatges al supermercat): avui toca l’Apenzeller, el Gruyeres i el Vacherin de Fribourg, tres formatges de pasta semidura que s’assemblen força.
Rendits ens anem a dormir.