ELS DOGON. El poble de la falla de Bandiàgara.

L’enorme ventall etnogràfic existent a l’Àfrica, fa que la descoberta de noves cultures per part del viatger sigui un dels reclams més evidents en la visita a la majoria de països del continent negre. Per tots aquells als que als que  agrada veure “quelcom diferent”, recercar “allò autèntic”, fins i tot, qui pretén buscar els “orígens de l’espècie”, que es perd en la nit dels temps, Àfrica és un referent.

Algunes zones de l’Àfrica són especialment emblemàtiques en aquest sentit. Probablement la Vall del Riu Omo, a l’actual Etiòpia, on hi viuen tribus tant extraordinàries com el Surma o els Mursi en sigui el paradigma. També a Namíbia, on hi trobem els Himba, un dels grups ètnics més homogenis i visulament més agraïts a l’ull occidental. O a Kènia i Tanzània, on els Masai son potser el grup ètnic més conegut, però on hi trobem també els Datoga (emparentats amb els Mursi) o els Hadzabe (emparentats amb els San del desert del Kalahari).).

Avui m’agradaria parlar d’una de les tribus i grups ètnics que vam trobar a Mali, en un viatge que vam tenir la oportunitat de fer el 2011, just uns dies abans de que el  Cop d’estat militar a Mali, deixés una pila d’occidentals sense possibilitats de sortir del país durant una bona temporada.

ON VIU EL POBLE DOGON?

El poble Dogon és un dels pobles més emblemàtics de l’Oest d’Àfrica. Viuen als voltants del que coneixem com la falla de Bandiàgara, una enorme fractura geològica, que presenta uns desfiladers d’entre 150 y 300 metres d’altura i que s’estén gairebé 200 quilòmetres. La falla està habitada des de l’antiguitat, primer pel poble Telem, ja extingit (podem veure alguns construccions Telem a la fall), i posteriorment, des del segle XV, pel poble Dogon, que sovint, no només viu pels seus voltants, sinó inclús a l’enorme i escarpat barranc de la falla.

Donat que l’existència de cens oficials és gairebé inexistent, es fa difícil saber quants Dogón hi ha. Sembla que la xifra estaria entre el mig milió i els vuit cents mil habitants. Segons les fonts més informades, els Dogón arribarien a la falla fugint d’altres pobles que els volien imposar l’ascendent islamisme.  En la falla, hi van trobar un bon lloc on viure-hi, construint les seves cases a base de fang, excrements i palla, en un color ocre que es mimentitza perfectament  amb el color de la pedra sorrenca que predomina a la falla.

TRADICIÓ, COSMOGONIA I RELIGIÓ DEL POBLE DOGON

Les tradicions, la cosmogonia i les llegendes formen part indissociable d’aquest poble, i per sort, i donat el relatiu

aïllament en que han viscut des de fa segles, es manté pràcticament intacte.

Actualment la majoria de Dogon practiquen l’animisme, tot i que alguns s’han convertit a l’Islam o al Catolicisme. Durant la nostra estada vam ser rebuts per alguns bruixots dogons. Cada poblat té el seu bruixot, que és una de les figures més importants del poble,  un dels líders espiritual, conseller de les famílies davant moltes de les decisions que han de prendre i sovint, una espècie de metge ancestral al que se li suposen poders màgics per guarir els malalts. La conquilla de caurí és el mitjà principal amb que fan els seus ritus i amb els que llegeixen el futur. A nosaltres ens va tocar comprar nous de cola perquè es complissin els bons auguris que el bruixot, després de llegir la posició del caurí havia previst.  La meva germana va tenir menys sort: va haver de comprar i sacrificar una gallina. Però ho va fer. Qualsevol s’arrisca.

Però el líder espiritual de debò, és l’hogon. La majoria de poblats encara en tenen i és escollit pels vells del poblat. L’hogon viu aïllat del poble i és cuidat per una verge durant el seu període d’iniciació, que dura uns sis mesos, durant els quals no es pot ni rentar ni afaitar. Un cop passat el període d’iniciació pot tornar a tenir contacte amb la seva dona. Però l’hogon seguirà vivint sol i la seva dona, ha de tornar a casa cada nit

Un dels ritus més sagrats dels dogons és el de la cerimònia del Sigui, que es fa cada 60 anys. Cada poblat té el seu propi sigui, que dura 10 dies. Aquest cerimònia es realitza per commemorar el pas de la seva cultura i de la seva llengua, generació darrera generació i l’últim data del 1967.

Al  poblat de Songo hi trobem la zona on es van els ritus d’iniciació cada 7 anys. La zona és plena de vistosos grafitis i suposa l’espai on els joves dogon passaran a l’etapa adulta. Segons els dogons, tot ésser humà neix amb una part femenina i amb una part masculina. La part femenina dels homes resideix en el prepuci, mentre que la part masculina de la dona, està situada al clítoris. Es per això, que durant la iniciació, els homes son circumcidats, perdent la seva ànima femenina, i les dones reben l’ablació, perdent la seva ànima masculina. Tot i que l’ablació femenina està prohibida i penada, sembla que en alguns punts podria ser que es continués realitzant.

Alguns dels edificis més emblemàtics dels poblats dogon son els seus vistosos pallers. Les portes i finestres dels pallers, esculpides en fusta, suposen una de les parts més destacables de l’art dogon.

Un altre edifici que es repeteix a tots el pobles, és la toguna, una petita edificació, molt baixeta, sustentada per sis pilars de fusta i sostre de palla, on el Consell de vells del poble, debat sobre els temes més importants de la comunitat. Si hi ha un conflicte entre diferents individus o famílies, a la toguna es dicta una resolució. En un treking pels diferents poblats dogon és fàcil trobar-hi vells a les togunes.

TREKKING PEL PAÍS DOGON

Un treking caminant per la falda de la Falla de Bandiágara, d’oest a est, o al revés, és el millor mètido per conèixer aquest poble. Nosaltres vam baixar la falla en 4×4, vam fer un treking de tres dies pel país dogon, recorrent-lo d’oest a est, i varem pujar la falla a peu, destí Benimato, l´últim dia. D’aquesta manera, pots passar per una pila de poblats, veure les seves atractives construccions, cases, mesquites d’adob i pallers. Pots conviure amb els dogons i anar als seus mercats i fins i tot, anar a alguna cerimònia de màscares, com la que vam poder gaudir a Benimato, l´últim nit, ja al capdemunt de la falla, en una dels moments més màgics que hem pogut viure a l’Àfrica. Durant aquest dies de treking, el viatger pot dormir en alguns campaments adequats als visitants. Són austers, però amb suficient comoditat, i dutxes, encara que sigui fora de l’habitació. A l’estiu és habitual dormir al terrat, doncs a l’interior hi fa molta calor, però nosaltres vam preferir  dormir dins, i estalviar-nos els mosquits. El menjar, encarà és més auster que l’allotjament. De fet, és de les vegades que més fam hem passat durant un viatge, de manera que recomano a qui faci el treking pel país dogón, que vagi amb provisions, per si és el cas.