Bobo Dioulasso, coneguda localment per Bobo és la segona ciutat més important de Burkina Faso, l’antic Alto Volta i la capital cultural i musical del país. El nom és reflex de les dues ètnies majoritàries a la regió: els Bobo i els Dioulasso.
Hem arribat en aquest punt de Burkina Fasso, a l’oest del país, per descobrir els voltants, on hi ha una pila de poblats de les diverses ètnies que poblen la zona i per gaudir també de la pròpia ciutat, que té suficient interès com per fer-hi parada i fonda.
VISITAR BOBO DIOULASSO
L’edifici més important de la ciutat, veritable epicentre de la mateixa és l’extraordinària Vella mesquita. Data de finals de segle XIX i està enterament construïda en tova, sent un dels exemples més importants de l’estil sudanès al país. Certament, recorda la mesquita de Djenné, la ciutat maliana, també de tova, encara que la de Bobo Dioulasso és de color blanc. La història de la construcció de la mesquita és ben curiosa: el rei de Sya, que es defensava dels atacs del rei de Kenedougou va haver de demanar ajut a un líder musulmà, Almamy Sidiki Sanou. Aquest li va prestar el seu exèrcit, però a canvi, van convenir la construcció de la mesquita.
Dels alts murs dentats de la mesquita en sobresurten les estaques de fusta que serveixen per refer la mesquita quan ha quedat malmesa després de l’època de pluja. Aquesta tasca està reservada només als musulmans. També destaquen els dos minarets, també de tova, que li confereixen un aspecte realment imponent.
Tot i que moltes guies diuen que no és possible entrar a la mesquita, nosaltres no vam tenir cap problema en entrar-hi, i fins i tot, en pujar a la teulada. Com sempre, gent resant i sobretot, gents simplement estirada, aprofitant la relativa fresca que hi ha dins el temple, que és més aviat fosc, degut a la gran quantitat de columnes que el sostenen.
Ben a prop de la mesquita hi ha el barri vell de Bobo, el Kibidwe. Certament el barri vell és un barri destartalat, amb les cases també de tova, massa sovint mig derruïdes i amb els carrers sense asfaltar i plens de pols, però que té un encant inimitable. És curiós veure les dones cuinar al mateix carrer o entrar en una cerveseria tradicional, on couen el mill, que és l’ingredient principal del dolo, la cervesa tradicional en aquesta part de l’Àfrica. Sempre hi ha quatre o cinc vells prenent-se el seu dolo en un bol de fusta, però de vegades també hi ha alguna dona. També és fàcil trobar-se músics tocant els instruments de percussió que els han fet famosos a l’Oest d’Àfrica, així com diverses botigues de música. El balafón és l’instrument burkinabès per antonomàsia, una sort de teclat de fusta que utilitza carbasses buides que actuen com a caixes de ressonància i que se situen sota el teclat, que es percut amb dues maçes. Els burkinabesos són un autèntics artistes en el balafón, tan en la producció com en la interpretació.
Per la nit és cita obligada anar a algun concert musical, dels molts que es programen a la capital musical de Burkina. El balafón i també el djembé (és a dir el tradicional tambor de fusta, d’uns 30 centímetres de diàmetre, recobert amb pell, generalment de cabra i que tan típic és a l’Àfrica). Fer una cervesa, relaxadament, mentre escoltes els ritmes tradicionals africans és la millor manera d’acabar una vetllada a Bobo.
EL POBLAT GAN. CONEIXENT EL REI GAN.
El dia següent ens vam llevar disposats a conèixer ni més ni menys que un Rei. Concretament, el rei dels Gan, un poble que és originari de Ghana i que formen unes 10000 persones. Actualment estan dispersos entre tres estats: Ghana, d’on son originaris, Burkina, on en viuen la majoria i el rei hi té el seu palau, i Costa del Marfil, on molts han emigrat per tal de trobar feina.
Els Gan viuen encara a la manera tradicional, mantenint el sistema de clans que és l’encarregat de triar el líder tradicional que és el Rei. Els Gan mantenen la religió animista, que és plena de fetitxes. En certa manera, el Rei és el garant de que es mantingui la tradició.
Arribem al poblat d’Obiré, on hi ha el Palau del Rei Gan, que no son si no, una sèrie de cabanyes de tova, amb sostre de palla, algunes d’elles amb una petita portalada que les diferencia de la resta de cases dels súbdits. Ja es veu que aquí els reis no acumulen cap riquesa i que l’únic que són és un referent per la resta de la població.
Finalment, sota l’ombra d’un baobab, l’arbre emblemàtic de l’Àfrica (on si no) hi trobem el Rei en el seu tron, una senzilla cadira de fusta. És un noi jove, de menys de trenta anys que de seguida s’interessa per nosaltres. Ens pregunta d’on som i que ens porta pel seu regnat. Parlem durant una mitja hora gràcies al nostre guia que ens fa d’intèrpret. Ens explica que no hi ha feina als poblats i que les condicions de vida no son les que ell desitjaria per la població. Ens agraeix la visita.
Després donem una bona volta pel poblet, on descobrim que moltes cases (totes de tova) tenen el seu propi fetitxe. Els nens es volen fer fotos amb nosaltres i les velles molen el mill. Veiem molts nens amb enormes panxes i hèrnies, fruit de la malnutrició endèmica a la zona, però ens en portem un munt de somriures d’una gent amable i feliç per haver-te conegut. Finalment, ens acostem al panteó reial, on hi ha enterrat una pila de reis, cadascun dels quals en un petit habitacle, aquesta vegada de pedra, i on hi ha representat una espècies d’escultura que ve a simbolitzar el difunt.
Una vegada més, el mosaic ètnic africà no deixa de sorprendre’ns.