A LA RECERCA DELS HADZABE. Els darrers boiximans de Tanzània.

Hem arribat a Tanzània per veure animals en llibertat als Parcs Nacionals, però també per descobrir les diverses tribus de la zona. I en concret, hem arribat als vorals del Llac Eyasi, amb la nostra guia massai, la Coletta, amb un objectiu: trobar els Hadzabe, un dels pocs grups bosquimans que es poden trobar a l’Àfrica.

Els boiximans són una colla de tribus africanes disperses per tot el continent negre, que tenen com a punt comú que tenen una llengua que es basa en els clics, que es solen ser nòmades i que basen la seva economia en la caça i la recol.lecció de fruits.  Sembla ser que l’origen d’aquets grups seria comú i que provenen de l’Àfrica més austral. Els San del Desert del Kalahari son potser el grup més conegut. A Tanzània hi trobem els Hadzabe.

Dormim al nostre senzill campament proper al llac Eyasi amb enorme ànsia . Desitgem que les hores passin ràpid , no en va , a l’alba hem de visitar als Hadzabe , els últims boiximans existents en aquesta zona d’Àfrica ,. Actualment són uns pocs centenars els boiximans tanzans. Algunes xifres , les més optimistes parlen de fins a 1500, tot i que sembla ser que no serien ni tres cents els que mantenen el nomadisme i el seu caràcter caçador-recolector.  No obstant això , el seu caràcter nòmada , així com la seva nul.la voluntat d’integració en una civilització que no reconeixen com a propi, fan difícil el seu cens exacte .

En llevar-nos, estem nerviosos i expectants . Coletta recull en un poblat proper, un jove i animós guia local que ens ha d’ajudar , no només en la seva recerca , sinó també a mantenir una mínima conversa, ja que els hadzabe no parlen suahili. No obstant això , després de més d’hora i mitja d’infructuosa recerca per tortuosos i polsoses pistes , els nostres ànims estan per terra . Sabem que no és tasca fàcil trobar a algun dels petits grups familiars en què s’agrupen els hadzabe en aquesta zona coneguda com a vall Mangota Chini , però Coletta no pensa desistir . No encara: “Els trobarem . Aquest és el seu territori . Però mai sabem exactament on estan … ” .

Després de deixar el cotxe i caminar 20 minuts , trobem una dona hadzabe , amb el seu fill de pocs mesos en braços . Es troba en la seva cova que, en aquests dies és al seu torn la seva llar . Els hadzabe són dolents construint barraques , de manera que utilitzen coves naturals per dormir . Diu no saber res de la tribu . Amb el seu característic llenguatge a base d’espetecs ( semblant als boiximans del Kalahari ) ens fa saber que els homes van marxar ahir de cacera i no han tornat .

Tornem al 4×4 i després de mitja hora més de cerca: Bingo !. Allà estan . Una desena de hazdabes al voltant d’una foguera . Vesteixen amb escassa roba , alguns amb pantalons curts, amb el tors descobert o amb pells de vaca i amb un barret a base de plomes . Els més joves estan assecant fletxes . Ens expliquen que ha estat plovent tota la nit i que s’han mullat les seves fletxes . I així no poden caçar . Els més vells fumen enormes cigars . Impossible saber la seva edat. Pels encesos ulls amb què ens miren , és evident que fumen alguna cosa més que simple tabac . No obstant això , tots ells es mostren amables i receptius . Ens ensenyen les rudimentàries cabanes que amb simples canyes han alçat aquesta nit per protegir-se de la pluja . En ella , tres o quatre noies s’entretenen esperant la cacera dels nois . Elles són les recol.lectores . En efecte , els hadzabe són reconeguts caçadors , tot i que també es dediquen a la recol.lecció de fruites i arrels . Compren les fletxes als datoga, que també visitarem aquests dies i que són enemics irreconciliables dels massai,  i amb elles són capaços de caçar tot tipus d’aus i petits mamífers .

Ens proposen sortir de cacera . Per descomptat, acceptem gustosos . 4 joves hadzabe amb els seus arcs i fletxes i acompanyats de tres escanyolits gossos , avancen ràpid a través d’arbres i arbustos . La seva habilitat és tremenda , els joves hadzabe cacen en poc més de mitja hora diversos ocells . Són capaços de perseguir un ocell d’arbre en arbre , fins arribar al seu objectiu . I de debò que ho aconsegueixen davant dels nostres incrèduls ulls . Tot seguit , després de desplomar els ocells i amb quatre branques , es disposen a fer foc per gaudir del menjar. El món sembla aturat en un acte que probablement s’hagi repetit milions de vegades en els darrers 5 o 10 mil anys . Crida l’atenció com els tres gossos esperen el seu torn . Només quan els nois han acabat la seva banda, els gossos donen compte de les sobres . Els caçadors, això si, deixen tres ocells per a la resta del grup . No obstant això, aviat ens expliquen que amb això no serà suficient i que després tornaran a la cacera a la recerca d’ algun petit mamífer per alimentar la resta . També ens han ofert trossos d’ocell per si tenim gana. Per sort, accepten les nostres disculpes.

Enormement feliços per la trobada i per la cacera ens acomiadem dels Hadzabe . A diferència dels datoga i, posteriorment dels massai , no hi ha dansa de comiat, però tampoc de cap intent de venda d’artesania pròpia . Aquesta visita quedarà marcada a foc com una de les més memorables que farem mai a l’Àfrica.